¿Quién teme a David Abril?





Recién comenzadas las necesarias negociaciones entre los partidos políticos que poseen la suma mayoritaria de votos tras las elecciones autonómicas y municipales en las Baleares, las pitonisas malévolas ya han comenzado a vaticinar la catástrofe. Lo dicen sin ni siquiera contemplar el análisis de los programas políticos que se discuten, y que son los que contienen las propuestas e intenciones políticas que verdaderamente interesa enjuiciar. Nada, escándalo y traca. 


La utilización perversa del lenguaje inunda el panorama: desde el “hemos ganado” o “nos los han robado” de los populares; hasta el ridículo parecer de algunos articulistas que han tildado al diputado autonómico David Abril de “Lenin”; y hasta otro escribidor de pluma “afilada” que ha rematado: ¡¡Lenin de clase B!!



Vamos, todo un aquelarre digno de los orcos de Intereconomía o de los hooligans de alguna cadena televisiva local donde se permite y fomenta el insulto y la palabra soez de manera banal. 



Pero la realidad es que los agoreros saben, o deberían saber, que sobre la mesa de negociaciones tripartita de la izquierda existen dos elementos de futuro fundamentales: un programa de realizaciones concretas, y una exigencia ineludible de regeneración democrática y de lucha implacable contra la corrupción. 



La izquierda balear ha cosechado un triunfo electoral sin precedentes y sin condicionamientos espurios. Pongamos como ejemplo más significativo el reparto de los apoyos electorales a través de los resultados al Parlament Balear. El PSIB recoge 81.073 votos y PODEMOS y MÉS 62.629 y 59.069, respectivamente, siendo legítimo sumar a este ultimo partido los votos de MÉS per Menorca, que aporta 6. 568 a cuenta de la propuesta global MÉS. La suma de votos éstas últimas tres fuerzas da el resultado de 128.266 votos de izquierda, que no son del PSOE. Y, por si fuera poco, esta suma es superior a los votos recogidos por el Partido Popular (121.981). 



Bien, al razonamiento anterior debe ser matizado, aunque no anulado. Matizado porque PODEMOS y MÉS no son la misma fuerza, tienen diferencias. Pero ambas formaciones recogen el sentir de buena parte del electorado, y, sobre todo, recogen una voluntad política expresada en las urnas que desea un programa específico y un profundo deseo de regeneración democrática. Y en estos aspectos, si miramos los programas, efectivamente las propuestas más significativas de PODEMOS y MÉS coinciden casi como dos gotas de agua en numerosos aspectos. 



Y es esa coincidencia política la que da legitimidad a ambas formaciones para que piloten el devenir político próximo en aquellas instituciones donde el respaldo electoral recibido se lo permita. 



Y, aquellos que han sufrido pérdida de votos y desprestigio, por su actuación ante la crisis y por efecto de la corrupción, deben saber ahora asumir su papel, que no es otro que el de apoyar a aquellos a los que la voluntad política de los ciudadanos ha respaldado posibilitando que ambas formaciones conjuguen conjuntamente el devenir político de esta comunidad. 



En estas circunstancias, los que infunden exageradas filípicas contra la persona que da nombre al encabezamiento de éste escrito y lo que representa deben saber que el protagonismo político de éste está sustentado por dos fuerzas políticas que, conjuntamente, han cosechado la mayoría de votos de cambio de estas islas. 



En realidad, pues, no es difícil deducir que, a quien realmente temen los interesadamente inquietos, es a la voluntad política de los ciudadanos que, con su voto, han expresado la necesidad de un cambio radical de fondo y de formas en la política balear.


Pep Vílchez / 04/05/2015

Publicat a EL PERISCOPI
________________________________________________________________________________

Ahir, Joan Riera (UH) publicaba un article titulat “David Abril es la columna de la negociación para formar Govern” ( http://goo.gl/WJ1XRv ) en part, aquesta visió ha provocat un article meu publicat avui al Periscopi titulat ¿Quien teme a David Abril? (http://goo.gl/C0QYbI ), avui també, Joan Riera publica un altre article titulat "Biel Barceló y la sombra del doctor Negrín" ( http://goo.gl/gyLTRz ), allà on falsejant la figura de Juan Negrín de manera, diguem “poc fonamentada”, compara amb Biel Barceló amb el que fou cap del Govern de la Republica des de 1937 a 1939. Fa ja un cert temps, en complir el 50 aniversari de la mort de Juan Negrin, vaig publicar un article a DM que precisament es titulava "La sombra del Doctor Negrin” ( http://goo.gl/T2Tg3x ) el qual suggeriria a Riera que tornes a llegir amb molta atenció.
Així i tot cal dir que les "opinions" referides a Juan Negrín expresades per Joan Riera (UH) están més aprop de Pio Moa i César Vidal que no de reputats historiadors com Gabriel Jackson, Enrique Moradielos, Ricardo Mirralles o Paul Preston .. en fi, l'ofuscació crea afinitats diabòliques.

Pep Vílchez

Turisme, medi ambient i patrimoni
La construcció d'un país digne, social i culturalment estructurat, és un objectiu que, ben bé, pot compartir una àmplia majoria de ciutadans d'aquestes illes. És de sentit comú i amb això ens juguem bona part del nostre futur.

Emperò els obstacles que fins ara s'han oposat en aquesta estratègia han estat tossuts i, alhora, altament nocius, especialment a l'àmbit de la destrossa del territori, fet incentivat per l'especulació i la corrupció de la mà de promotors i constructores amb la complicitat del poder polític, especialment del Partit Popular. Una part significativa del sector hoteler empresarial, no n'és aliè a la destrossa.

Comença a ser hora que el sector turístic empresarial prengui consciència definitiva que el creixement territorial de la planta hotelera està pràcticament esgotat i que l'augment dels seus legítims beneficis només pot créixer mitjançant una oferta turística amb més valor afegit, de qualitat i més respectuosa amb el medi ambient i el patrimoni paisatgístic i cultural.

Comença a ser hora, també, que els sectors implicats, hotelers, tours operadors, etc. ajudin a fer que finalitzin situacions poc atractives per un turisme de qualitat, i això vol dir que no continuí embrutint-se la imatge de Mallorca per les males pràctiques realitzades en alguns indrets de l'illa.

I d'això, d'aquest necessari redreçament, ens podem beneficiar tots, perquè la nostra natura i els paisatges de les illes, que són dels ciutadans, de tots, són un valor de gran atractiu que es pot compartir amb la gent d'altres indrets que ens visita i que ens possibilita anar més enllà que l'esquemàtic sol i platja.

Amb l'hospitalitat natural que ens pertoca i amb una oferta de qualitat, professionalitat i estabilitat, allargant els períodes d'ocupació i dignificant la vida laboral dels treballadors del sector, podem continuar generant riquesa els fruit de la qual sigui en benefici dels empresaris, inversors i treballadors directament implicats i de la resta de la població.

És útil i necessari que les institucions dediquin esforç en el manteniment dels nostres valors naturals, culturals i patrimonials. I, per això, cali invertir, en benefici del medi ambient i d'una harmoniosa utilització del territori. Els nostres visitants haurien, doncs, de col·laborar amb una aportació més simbòlica que real, emperò suficient per invertir la recaptació en benefici d'objectius mediambientals i, perquè no, també de caràcter social.

Així, el sector turístic hauria d'esser el primer interessat amb què el “conservadorisme” adjudicat a l'esquerra, en relació amb el medi ambient i el patrimoni, fos una idea compartida per tots i en benefici dels habitants de cadascuna de les illes i també de la diversificació de l'oferta integral turística que així caminaria cap a índex de més qualitat i, per tant, cap a una indústria més competitiva.

Fets recents com la mala imatge de Punta Balena a Magaluf, la corrupció policial a la Platja de Palma o, en l'àmbit patrimonial, la destrucció de valors arquitectònics que s'exemplifica en la pèrfida demolició de Can Bibiloni, edifici obra del prestigiós arquitecte mallorquí Gaspar Bennàssar, són realitats que, recentment, ens han indicat que les coses no van com haurien d'anar, que no podem continuar per aquest camí i, això, ho sap tothom. Caldrà, doncs, posar fill a l'agulla i redreçar la nau per evitar allò que emboira la bona imatge que fa atractiva les illes com a destí turístic preferent.

Les circumstàncies que emplenen de desgràcia i desestabilització altres indrets, potencialment competitius, especialment a la Mediterrània oriental, reforcen l'afluència de turistes i l'arribada de creuers. Això no serà sempre així. Ara caldria aprofitar l'avinentesa per millorar la nostra oferta turística i, alhora, amb el concurs de les institucions, diversificar les fons de creació de riquesa fomentant i incentivant la promoció d'altres activitats que de manera rendible rompin el monocultiu turístic generant altres fons d'activitats orientades cap a un tipus de producció adequat a cadascuna de les nostres illes. Tot un repte en la realització del qual ningú hauria de quedar exclòs.

Pep Vílchez
Publicat EL PERISCOPI, 01/06/2015

POR UN CABEZA

No me voy a referir a la cabeza del “noble potrillo que justo en la raya afloja al llegar” según  reza  el conocido tango, musicado e interpretando por Carlos Gardel y con letra del inevitable Alfredo Le Pera. Tampoco haré referencia a la cabeza del asirio Holofernes, perdida por la perfidia de la judía Judith, quien después de embriagarlo, seccionó la testa del famoso general, de todo lo cual la Biblia da cumplida referencia. No. Ni éstas, ni la de Juan Bautista decapitado por orden de Herodes Antipas.

No, ya que deseo referirme a otra cabeza, en éste caso política: la de José María Rodríguez. La intención manifestada por C's de solicitar como condición de pacto con el PP el degüello político del viejo mastodonte, ha puesto en evidencia la firme intención de Pericay y los suyos de facilitar el acuerdo con los otros seguidores del insigne Pep Gonella hoy felizmente acogidos entre las filas populares donde pululan y controlan buena parte del cotarro.

Presto, la testa del dirigente local ha sido ofrecida a los leones en ritual público y bajo la férula del despiadado José Ramón Bauzá, quien, antes de entrar en lid electoral, con un simple movimiento del pulgar ha sentenciado al viejo gladiador de fondo.

Así se allana el camino hacia el acuerdo entre los de Bauzá y los Pericay, que, de cuajar, su repercusión inmediata bien podría ser la de abrir una confrontación de consecuencias incalculables, al utilizar la cuestión lingüística de modo irresponsable, generando una indeseable confrontación en el ámbito de la sociedad que afectaría a todas las islas. Me parece que éste es uno de los factores primordiales que explica la presencia del polémico personaje, casualmente procedente de Cataluña,  encabezando la lista de Ciudadanos al Parlament Balear.

En cualquier caso, tal vez, esta vez sí, sea el fin político del detestado muñidor, de aquel que poseyó el don de la ubicuidad en territorio de lo oculto, sí, allí donde los vampiros renacen. S·T·T·L

Pep Vílchez

Publicat el 12/05/2015 a EL PERISCOPI

A UN AÑO DE LA MUERTE DE ADOLFO SUÁREZ


“El paso de los siglos no borrará el eco de su nombre, unido siempre al recuerdo de una justicia social y un progreso como nunca antes conociera nuestra patria. Con él logró España ser una, grande y sobre todo libre de cualesquiera fuerzas extrañas a sus propios designios. La obra de Franco perdurará a través de las generaciones.
Adolfo Suárez (El Alcázar, 21 de novioembre de 1975)

Jerifaltes del régimen franquista, entre ellos el joven Adolfo Suárez, a su izquierda Rodolfo Martín Villa

Al iniciarse 1977 en todo el Estado español se vivía un clima de inquietud y movilización. Tras el fallecimiento del dictador Francisco Franco  las puertas de un futuro esperanzador quedaban abiertas pero no se vislumbraba el camino que había que recorrer y el coste político y humano que habría que pagar para introducir un sistema de libertades públicas e individuales aceptable.

Las fuerzas reformistas incrustadas en el aparato del Estado franquista se disponían a llevar a cabo una estrategia a través de la cual, en una primera fase, se elaboraría una Constitución y se pondrían las bases de un sistema cuyo antecedente inmediato era la Restauración canovista  fundamentada sobre la base de dos grandes partidos políticos, un sistema de alternancia bipartidista.

Inicialmente se procedió a la legalización de diversos partidos políticos como la Unión de Centro Democrático dando paso al Partido Socialista Obrero Español, imprescindible para obtener el beneplácito de las potentes socialdemocracias europeas y por tanto de las democracias occidentales.  La instauración de las fórmulas de gobierno democráticas era un imperativo histórico inaplazable tras la muerte del dictador.

 El entonces Presidente del gobierno, Adolfo Suárez González, hombre procedente de la estructura del Estado franquista en la cual había desempeñado importantes cargos –Procurador en las Cortes por Ávila (1967), Gobernador Civil de Segovia (1968), Director de Radio-Televisión Española (1969)- ocupando en 1975, de la mano de Herrero Tejedor, el puesto de subsecretario general del Movimiento y, al fallecimiento de éste, es nombrado   Ministro Secretario General del Movimiento en el gobierno de  Carlos Arias Navarro, tras el fallecimiento del general Franco,   datos que nos muestran una subida meteórica del delfín de Torcuato Fernández Miranda al cual se le atribuye la estrategia de la transición –en minúscula- de franquismo hacia un sistema formalmente  homologable a los cánones de los estados  de base democrática partiendo desde los presupuestos del propio sistema totalitario a través de la Ley de Reforma Política aprobada en un referéndum sin garantías democráticas en 1976.



Se saludan: Torcuato Fernandez Miranda y Adolfo Suárez González

Desde el control de buena parte del aparato político del sistema franquista,   denominado Movimiento Nacional, -eufemismo para denominar el fosilizado partido único del régimen-, en febrero de 1977, se procedió a la legalización del Partido Socialista Obrero de Español, el cual representaba el límite del juego político previsto. Así, las primeras elecciones tendrían carácter de constituyentes y, en consecuencia, la labor principal sería el de redactar y proponer una Constitución a partir de la cual se abriría al resto de fuerzas políticas excluidas del proceso constituyente entre las cuales se hallaba el Partido Comunista de España y el resto de formaciones a su izquierda.

La agudeza de Adolfo Suárez y los suyos fue el percatarse del hecho de que si se excluía al Partido Comunista de España del citado proceso éste quedaría fuertemente condicionado y, por lo tanto, las bases del nuevo sistema quedarían presumiblemente deterioradas al no gozar del consenso necesario y basarse en la exclusión de la organización política más relevante en el ámbito del antifranquismo, es decir, de la lucha por las libertades democráticas.

Efectivamente, la legalización del Partido Comunista de España un Sábado Santo de 1977 fue, en mi opinión, la clave de bóveda, la pieza que faltaba para que el paso para que la  democracia que había que constituir fuera homologable a nuestros vecinos inmediatos, en especial Francia e Italia donde el Partido Comunista estaba plenamente integrado en el sistema parlamentario y ese fue el acierto de Adolfo Suárez y el grupo que lo respaldaba. El PCE había situado cuatro grandes elementos imprescindibles para asumir un proceso mínimamente aceptable: Amnistía para los presos políticos, aceptación de las libertades básicas –derecho de expresión, asociación, reunión y manifestación- y la exigencia de un gobierno Provisional de amplia coalición que pilotara el proceso hacia la democracia de manera imparcial. Como es sabido ni hubo gobierno Provisional ni las condiciones democráticas de las primeras elecciones de 1977  tuvieron unas garantías aceptables que supusieran un itinerario imparcial sujeto a la igualdad de oportunidades de todos los participantes.



El PCE jugo fuerte para evitar su exclusión del proceso constituyente y poseía los instrumentos políticos para ello. Audazmente Santiago Carrillo se situó en el interior del país poniendo a los reformistas entre la espada y la pared. Desde el año anterior las movilizaciones políticas y sindicales, en un contexto de grave crisis económica agudizada por el inmovilismo del régimen dictatorial y de sus continuadores, convivían en un clima de tensión permanente con atentados terroristas de ETA, GRAPO y FRAP y con una extrema derecha sumamente agresiva que lleno de terror y sangre este espacio temporal.

Ya en enero de 1977 el asesinato a sangre fría del grupo de abogados laboralistas de Comisiones Obreras elevó el clima de tensión en el cual se celebraron los actos de despedida de los asesinatos en una muestra de contención, firmeza y capacidad organizativa donde el PCE mostró su fuerza y capacidad de control.

Asi, el PCE profundizó en su perfil de partido democrático y el 3 de marzo de 1977, a pocos días de la legalización del PCE, Santiago Carrillo se reunió en Madrid con los secretarios generales de los partidos comunistas de Italia y Francia, Enrico Berliguer y Georges Marchais donde se presentó, en líneas generales, lo que entonces se definió como “eurocomunismo”. Se trataba de evidenciar un alejamiento de las pautas de Moscú, reafirmando la condena a la invasión soviética de Checoslovaquia, afirmando su estrategia de cambio a través de un sistema pluripartidista y democrático subrayando el indisoluble lazo entre socialismo y libertad.

Enrico Berlinguer (PCI), Santiago Carrillo (PCE)y George Marchais (PCF) en Madrid con anterioridad a la legalización del PCE

Como tiempo después afirmara el propio Santiago Carrillo, “la izquierda, entonces, estaba en las cárceles, en el exilio y era perseguida y machacada y ya poco o nada tenía que perder. Aceptamos condiciones que no hubiéramos aceptado, probablemente, en un régimen sólido de libertades”.

La democracia, pues, abría su camino hacia un sistema duradero aunque no definitivo. Salir airosamente de una dictadura fundamentada sobre la base de una gran tragedia y de cuarenta años de ocultación, represión y calumnias no era tarea fácil y, desde luego, muy difícil hallar la armonía entrando en un sistema nítidamente democrático.

La Constitución de 1978 recoge el estado político de un momento determinado y expresa la dicotomía de las fuerzas en liza: los herederos del sistema franquista y la oposición democrática. Para unos era el mínimo aceptable y para otros el máximo. El tiempo ya se encargaría de corregir, a favor de la democracia, los desajustes hijos de una transición permanentemente chantajeada por los oscuros poderes fácticos.

Hoy, cuando son mayoría los actuales ciudadanos y ciudadanas que por edad no vivieron aquellos acontecimientos caen muchas recriminaciones al no haberse podido sustanciar unas reformas que, a todas luces, requieren de algo así como una nueva Transición donde deberían quedar esclarecido el modelo de Estado de manera democrática y sin tutelajes ni chantajes para dar cabida a los deseos soberanistas de las nacionalidades y determinar  la forma de Estado que debería proponerse en Referendum para oscultar explícitamente la voluntad popular entorno a la continuidad de la Monarquía o la conveniencia de la República como formas de estado.

La crisis económica que padecemos ha puesto en evidencia un alto grado de desafecto hacia un sistema que, si bien sirvió para salir de un régimen dictatorial, cada vez tiene menos que ver con un futuro nítidamente democrático donde las aspiraciones de los ciudadanos y de las diversas nacionalidades que existen en el interior del Estado español puedan decidir libremente su futuro y se eliminen aquellos aspectos que tutelan y condicionan el devenir democratico y la convivencia ciudadana y, entre ellos la existencia de una monarquía que no ha sido explicitamente refrendada y que contiene aspectos no democráticos como el poder militar que se otorga al monarca el cual debería estar exclusivamente en manos de los poderes emanados de la soberania popular: el parlamento y el gobierno surgido de éste.





Jesús Izcaray

El lapse de temps que transcorre entre la mort del dictador Francisco Franco-novembre de 1975 - fins a la celebració de les primeres eleccions democràtica en 1977, va ser un període convuls amb una gran protagonisme de les mobilitzacions populars. A les Balears a la primera fase del procés caracteritzada pel continuisme franquista del govern d'Arias Navarro, patim les conseqüències de la política reaccionària i repressiva del Governador Civil ultradretà Carles de Mer

Carles de Mer no va trigar a ser cessat i substituït pel Duc de Maura el qual va actuar en el seu exercici governatiu de manera més liberal i democràtica. Va ser en aquest context en què el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB) va organitzar un dels seus actes de presentació dels seus alternativa davant el que llavors s'anomenava "les Forces de la Cultura". Va passar l'acte al restaurant Can Penaso i l'ell van acudir diverses persones vinculades al món cultural mallorquí com a prova de reconeixement cap al PC sense que això signifiqués l'adhesió al mateix. Entre els assistents procedents de la península es trobaven el vice-secretari del PCE, Jaime Ballesteros i el personatge que avui és objecte de la meva atenció: Jesús Izcaray. (continuarà)

Can Penaso, 1976. D'esquerra a dreta, Francesc Pi de la Serra, Antoni Serra, Jaime Ballesteros, Jesús Izcaray, Catalina Moragues, Ignasi Ribas, Francesca Bosch, Joan Thomas, Francesc de Borja Moll, Climent Garau, Lila Thomas i Jordi Forteza-Rey.


NOTA 1 (La revolució d'Octubre)
 
La Primera Guerra Mundial obrí dins al moviment obrer i socialista un profunda divisió. La causa fonamental fou l'actitud a emprendre a cadascun dels països en guerra per part de les organitzacions vinclades a la Segona Internacional. El partits socialistes majoritàriament optaren per recolzar els crèdits de guerra als parlaments i, per tant, a participar a la confrontació bèl·lica..
 
Els que optaren per enfrontar-se a una guerra considerada com fratricida i que no corresponia als interessos dels proletaris ja que era una lluita de las classes dominants per interessos de caire imperialista. el 1915 i 1916  a les  conferències de Kienthal i Zimmerwald un ample sector dels partits socialistes optaren per condemnà la guerra i en convertir-la en revolució. La revolta tendria que derrocar a tots els governants del països enfrontat i l'Internacional Socialista es truncava.
 
I, aquesta idea d'una revolució mundial, ocupava un lloc central lligat a la concepció de que el centre neuràlgic per a la revolució estava ubicat a terres europees. posseïdores de grans extensions colonials. Així ho defensaven Lenin i els bolxevics i, de manera destacada, Leó Trotski.
 
La Rússia revolucionària, el 1917, esperava l'esclat d'un procés similar a reu d'europeu. El procés s'inicià especialment a les àrees dels països integrats dins les anomenades potències centrals. Alemanya la revolta fou esclafada a foc i sang on foren assassinats els líders del comunisme espartaquista Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.  Especialment a Alemanya i Hongria, emperò els anys successius el perill revolucionari  campà de manera real dins l'imaginari de milions de homes i dones i provocà terror entre les elits dominants.
 
La Revolució hauria d'ésser així europea i per tant mundial i els antics territoris dels tsars la espurna que encendria el procés que hauria de generalitzar-se.
 
Emperò, el fracàs de la revolució europea deixà en mans dels nous líders bolxevics el futur de l'empresa revolucionària.
 
 

La decrepitud de la monarquia

Sense necessitat de parlar massa de Felip V, primer rei de la dinastía borbònica d'origen francès, i excloent exclusivament la figura de Carles III, la taringa de monarques que van succeir al Rei Il·lustrat no resultaren massa beneficiosos pels seus súbdits. 

Carles IV, molt poc patrioticament i per ordre de Napoleó Bonapart entregà la corona al seu fill, Ferrán VII,  el qual a continuació la donà a l'emperador francès qui anomenà al seu germà Josep Bonapart com nou rei d'Espanya. 

Tot seguit, sense l”ajut del monarca exilat, ens treguerem les castenyes del foc i forem capassos d”aprobar una Constitució que pretengué finalitzà amb l”Antic Règim  reconeixent drets col·lectius i  individuals. .Emperò el felò Ferrán, que havia jurat respectar la Constitució de Càdis, no va tardar massa temps en rompre el seu jurament per dues veguades trencat ja que tornà a perjurar a l'anomenat Trienni Liberal  imposant, desprès de tres anys de llibertat, de vell nou l'autocràcia autoritària i reaccionària amb l'ajut dels Cent Mil Fills de San Lluis que invadiren el país per torna a col·locar l'absolutisme.

 Així i sense aprofundir massa, a la mort e l'indigne Ferrán, es gererà una disputa dinàstica que provocà tres guerres civils omplint de mort i dolor les terres hispàniques, amb les anomenades guerres carlines al·lentades pels monàrquics i la noblesa.

La seva filla, Isabel II, objecta de la disputa, tengué que anarse'n del pais, desprès d”un seguit d”escandols i s”exilà a Paris on morí a 1905.

Desprès de sis anys de progresisme amb  republica inclosa, la monarquia dels borbons retornà de la mà d”Alfons XII recolçat per un cop militar, el qual reinà sols deu anys ja que morí jove i no deixà mal gust a la gent de l”època més preocupada per la figura del rei romàntic objecta de cobles i cançons.

Mort el rei quan encara no era nat el seu fill, el futur Alfons XIII, conegurem la regència de la muller d'Alfons XII coneguda com la Reina Maria Cristina i un cop assolida la majoría d'edat al 1903 accedía a la Corona l'avi de l'actual Rei Juan Carlos.  Aquest reialme iniciat a principis de segle, desprès d”un agitada i dilatada singlatura -amb dictadura inclosa-, finalitzà amb la sortida del país del monarca i la seva familiadel i ,com la seva avia Isabel,  finalitza  llurs dies a l”exili a Itàlia a l'ampar del seu estimat règim mussolinià recolçat pel rei Victor Manel de Saboya.

Bé, idò, el fill d”aquest, conegut com a don Juan, tampoc pogué reinar per la perfidia del seu fill Juan Carlos, que es crià a prop del general Franco, i ara,  desprès de totm i quant les circunstàncies dramàtiques d”un pais víctima de la guerra civil i de la llarga dictadura franquista  afavoriren el retorn de la dinastía borbònica, el poble, que no era ni és monàrquic, contempla estupefacte com la monarquía s”enfonsa per mor de la seva pròpia estupidesa que possa en clara evidència el fet de que la seva existència no és més que un anacronisme òbvi.

Bon vespre
Diumenge, 28 d'abril de 2013

1969

L'any 1969 va ésser important, més diria: trascendent per a la meva experiència jovenil. Al començà l'any tenia 15 anys. L'abril, per Setmana Santa, un grup d'escoltes de l'Agrupament Fra Juniper Serra ubicat als local que la parròquia de Santa Eulalia disposava al carrer Campana de Palma, realitzarem un viatje-excursió a l'illa d'Eivissa. Record amb claretat l'imatge magestuosa de l'illa d'es Vedrà i l'estada al poble dels Cubells on encara a l'hora d'assistir a misa a l'esglesia el homes i les dones es situaven a llocs oposats cadascú a la seva filera de bancs. Algunes imatges resten a dins el meu calaix de la memòria i de manera especial algunes evissenques vestides a l'antiga amb la seva turnella  que omplia la llargaria de l'esquena. La turnella llarga no era exclusiu d'Evissa aci, a Mallorca, de nin record haver vist algunes mullers amb similar pentinat, totes elles solien viure a la Part Forana.

A Eivissa l'abril de 1969, Ote, Vicenç Aguiló, Bibiloni, Jaume Muntaner i jo mateix assegut a l'esquerra de l'imatge

El mesos d'estiu d'aquell any els vaig passà a Es Castell de Menorca (conegut també com Villacarlos o inclús com Villa L'Harpa, pel seu gust per la música i la cançó). Aquells estiuencs dies menorquins foren inolvidables. La tia Marieta (Marieta d'es Castell), dona d'empenta i administadora de s'imprenta des Castell i els seus dos fills Tiago i Andrés em donaren una acollida força cordial. Especialment els meus cossins em desxondiren amb un seguit d'entreteniments entre el quals hi havia una ruta que començava els vespres al ball de l'Hotel Hamilton, per la qual cosa portaven corbates a les butxaques per complir amb els impresindible protocol que ens permitía entrar a l'hotel i, a continuació, ens anaven a Sa Punta a Cales Fons on el ball el presidia la música en voga aquells any: "El limon del limonero" y, especialmet "Maria Isabel". Sovint anavem a Cala Corb en Es Cau allà on vaig poder gaudir de les excel·lències musicals i cantarines i allà on ja hi tocava la guitarra Es Curro i amenitzaba el vespre en Biel amb l'imprencindible presència dels espontanis que omplien la vespreda d'aromes musicals mediterranis. Algun vespre ens acompanyà algún membre dels Parranderos dels quals la tia Marieta en feia de manager. Dona d'empenta he dit; ja que també havia desenvolupat el càrrec de regidora de l'ajuntament. Després, amb els anys, vaig tornar a visitar quasi cada cop que anava a l'illa aquest lloc situat vora mar a Cala Corb on ja fos estiu o hivern la cançó menorquina i les havaneres feien acte de presència. Especialment celebrades i conegudes eren les obres composades pel mestre Ortega i Monasterio i molt emocionant sentir cantar La balada d'en Lucas o Na Nena cançons que Els Parranderos havien incorporat al seu reportori.


A l'inici d'aquesta nota  he escrit que 1969 fou un any important per a la meva persona. Emperò, a més a més, mentre en trobaba gaudint de l'estança menorquina, van succeir dos fets que poc m'interessaren en aquells moments emperò d'indubtable transcendència. El 20 de juliol la missió Apollo 11 arribà a la Lluna que per primer cop era tropitjada pels éssers humans. 



Alhora,  quan hom tenia la l'atenció dirigida cap el nostre satèl·lit, ací, al planeta Terra, el 23 de juliol d'aquell prolífic any, el dictador, general Francisco Franco, en sessió extraordinària de les Corts franquistes i amb el recolzament de la gran majoria dels "procuradores" anomenava al príncep Juan Carlos com el seu successor. Diuen que don Juan, pare del príncep i legítim hereu a la Corona, comenta: "Al menos, Juanito ha leído bien el discurso". El príncep jurà fidelitat al "Caudillo" i als "Principios Fundamentales del Movimiento".





L'any no havia començat gaire bé per al règim franquista. A Barcelona els estudiants es mobilitzaren i tingué lloc un famós incident quant alguns universitaris intentaren llançar pel balcó de la Universitat al Rector, la qual cosa fou utilitzada per declarar l'Estat d'Excepció. Deien que a l'incident hi participà algun estudiant mallorquí. També esclatà el affaire Matesa, que posà en evidència la corrupció del règim i alhora traduïa l'enfrontament entre falangistes i membres de l'Opus Dei per fer-se amb el del poder polític del règim.

En algun  jutjat d'aquell país, aliè a la llibertat i a la democràcia, s'instruïa la causa 31/69 contra alguns membres d'ETA, que desembocaria en el consell de guerra de Burgos, on hi hauria nombroses peticions de pena de mort.

Aquell any vaig conèixer un seguit de persones, amics de bon record, amb molts d'ells, a un moment o l'altre, visquérem les complicitats d'aquells joves que descobrien a poc a poc emperò amb passió i contundència el caire reaccionari i repressiu del règim dictatorial i de la societat que n'era afí.


Un pes totalitari de l'església catòlica. Per a molts de nosaltres  la primera ruptura fou amb les creences de caire religiós. Tots havíem estat batiats sense excepció i el que no, era rebutjat de fet, tothom passava per al procés iniciàtic i desprès feia la seva. Emperò, una manifestació pública d'ateisme  era impensable, ni tan sols es podia manifestar lliurement la condició de no creient. Clar, si havies estat educat sota un catolicisme casernari i negaves l'existència de deu, flastomaves i eres considerat un degenerat. Així, mes o menys ho establia l'imaginari hegemònic fermament controlat per les institucions religioses sota l'empar del règim sorgit d'una Creuada.

Eric Hobsbawm, honestedat intel · lectual i capacitat analítica

             

Amb la recent defunció de Eric Hobsbawm, se’ns va un dels historiadors més lúcids i, alhora, compromesos, del segle XX. La seva percepció de les continuïtats i els canvis històrics, l’induïren a delimitar les seqüències històriques de manera coherent, i, així, el segle XX fou un “segle curt” ja que el fa iniciar coincidint amb la Primera Guerra Mundial, el 1914 i finalitzar el 1991 coincidint amb la caiguda de la Unió Soviètica.
 
Eric Hobsbawm             
 La destacada capacitat analítica de Hobsbawm es va desplegar en la seva tetralogia que arrenca en el que va denominar llarg segle XIX treball historiogràfic plasmat en la seva obra publicada el 1962 L'Era de les Revolucions que recull el periple iniciat per la Revolució Francesa (1789) i que queda fronterer amb les revolucions europees de 1848. Continua la seva exposició historiogràfica el 1975 amb l'edició de L'Era del Capitalisme que se situa entre 1848-1875 que és continuada el 1987 amb la publicació de L'Era de l'Imperi que abasta de 1875 a 1914 i culminarà 1994 amb la seva magna obra Història del Segle XX.

Eric Hobsbwam nascut el 1917 a Alexandria (Egipte) de pare anglès i mare austríaca va passar la seva infantesa a Viena traslladant-se a Londres el 1933 en els anys de l'ascens de Hitler al poder. Des primerenca edat va tenir vinculació amb l'esquerra socialista i a Anglaterra va formar part del Partit Comunista Britànic fins a la seva dissolució en els anys noranta. A Cambridge coincideix amb un grup d'historiadors d'orientació marxista com Christopher Hill, Rodney Hilton i John Saville als quals els unia la mateixa militància comunista.

Fidel al marxisme i a d’ideari comunista durant tota la seva existència això no va ser obstacle per mantenir la seva honestedat intel·lectual i el seu agut sentit crític acceptant el fracàs de l'experiència comunista soviètica però mantenint-se fidel a l'ideal marxista.
 

Monument dedicat a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht obra de l’arquitecte Mies van der Rohe, Berlín 1926

 
Autor de més de vint obres es va caracteritzar per la seva visió de la història "des de baix", la seva lucidesa ve acompanyada per l'obra d'altres historiadors d'inspiració marxista que gaudeixen d'un general reconeixement en l'àmbit de les aportacions historiogràfiques com és el cas de E.P. Thompson o Perry Andersen o el de Josep Fontana, Pierre Vilar o Manuel Tuñón de Lara en l'àmbit de la historiografia peninsular.
Certament, després de la caiguda del sistema soviètic el món contempla com es fractura la política de blocs i s'obre camí un nou esdevenir que ens situa en un món on s’imposa un poder unipolar en mans dels Estats Units de nord-america i on prolifera una nova tipologia conflictiva amb tot un seguit de bel·ligeràncies regionals que contenen una nova reformulació no subjecta a la bipolarització i que pren l’aparença d’ un conflicte de civilitzacions que en realitat amaga una contraposició de poders que lluiten pel control de les matèries primeres, especialment les que fonamenten el desenvolupament capitalista com son el petroli, el gas natural o el materials d’ample utilització a les noves tecnologies i el domini efectiu de les rutes comercials.
 
Emperò les velles confrontacions, com es el cas arab-israelià o les conseqüències de les guerres de Irak i Afganistà així com les anomenades primaveres àrabs, continuen alimentant un marc conflictiu amb el ressorgiment de les afinitats religioses musulmanes que substitueixen en gran manera els moviments nacionalistes de caire progressista que van caracteritzar la postguerra mundial en la bona part de la segona meitat del segle XX en el marc de la confrontació bipolar.
 
Aquestes noves realitats, que posen en entredit el pretès triomf occidental, el profetitzat “fi de l’historia”, es donen dins un context de avenç de la globalització que inclou un perillosíssim i creixent poder dels mercants financers en el marc d’una greu crisi econòmica mundial que reflexa greus desequilibris regionals – especialment a Europa- que imposen una dinàmica sotmesa al guany immediat i, per tant, especulatiu, que posen en evident perill les conquestes del pobles més desenvolupats tant pel que fa a l’anomena’t Estat del Benestar com a l’efectiu gaudiments dels drets democràtics i suposen una amenaça a les minses conquestes igualitàries en un món on la desigualat encara genera amples borses de marginació, fam i malalties que afecten a una bona part de la població mundial.

L’obra d’Eric Hobsbawm, ens convida, doncs, a continuar la reflexió en la necessitat d'interpretar els esdeveniments en un marc històric obert que precisa d'una ingent tasca realitzada des del rigor i l'honestedat intel·lectual per poder servir com eina per reflexionar sobre el futur de la humanitat en aquest segle XXI que ha de mirar el passat no sols per interpretar-lo, sinó també, com eina de transformació que es projecta cap el present per construir un futur millor.

Palma, octubre 2012

Pep Vílchez

+ Informació
 

S'ha mort l'historiador britànic Eric Hobsbawm ( VilaWeb )

                           

Muere Eric Hobsbawm, pensador marxista clave del siglo XX ( EL PAIS )


                                   



                                    .
                        
                  




                                   
                                   



En la muerte de Santiago Carrillo Solares


La primera vez que vi en persona a Santiago Carrillo fue en octubre de 1975, un mes antes de la muerte del dictador. Con apenas 23 años pasé la frontera francesa para asistir al Pleno Ampliado del Comité Central del PCE que durante tres días estuvo reunido en unos edificios escolares vinculados al PCF en la ciudad francesa de Lisieux. Allí se trató sobre el futuro del movimiento obrero y sindical en España y allí se decidió que los comunistas defenderían en el seno el movimiento sindical la necesidad de optar por la conversión del movimiento socio-político de las Comisiones Obreras hacia una estructura de sindicato, dejando de lado la opción de convocar un congreso sindical constituyente a partir de las estructuras de las organizaciones del antiguo sindicato vertical por entonces, en gran parte, en manos de militantes de CC. OO. La presentación del debate lo realizó Santiago Carrillo quien, junto a otros dirigentes históricos del PCE, ostentaban la presidencia del acto. Ni qué decir que aquellas imágenes han permanecido indemnes desde entonces en mi mente.


Posteriormente, en 1986, asistí, en Madrid, en calidad de miembro del Comité Central del PCE, siendo su secretario general Gerardo Iglesias, durante tres sesiones de tres días consecutivos a los debates que finalizaron con la eufemística auto-exclusión de Santiago Carrillo como miembro del partido. El personaje que se mostró mítico en el período de la confrontación con la dictadura, respaldado por una iniciativa política substancialmente acorde con las necesidades reales del momento, ya sea en la propuesta de Reconciliación Nacional o en lo que se denomino Pacto por la Libertad , fue quien ya entrada la democracia dejaba de manera forzada de militar en el partido cuya imagen estuvo durante décadas indisolublemente vinculada a su figura junto a Dolores Ibárruri "Pasionaria".

El que fuera líder indiscutible del comunismo español había pasado de ser su cabeza visible más aclamada a ser maldecido después de un penoso y lastimoso proceso de enfrentamientos, expulsiones y escisiones que dieron al traste con lo que quedaba de aquel potente Partido Comunista de España, el mismo que había sido capaz de poner en jaque a la dictadura del general Franco y de atesorar un conjunto de militancia donde se agrupaba lo más destacado de la vanguardia sindical y vecinal, estudiantes y profesores universitarios y significados profesionales del arte y la cultura.


Santiago Carrillo, de la Comissió Executiva de les Joventuts Socialistes Unificades, a primera fila d'una manifestació a Madrid el 1936

Hijo del socialista Wenceslao Carrillo, Santiago desarrollo una actividad política precoz al lado de dirigentes históricos del socialismo español como Julián Besteiro o Francisco Largo Caballero. Junto con Fernando Claudín llevó a cabo una de las operaciones políticas más relevantes del período republicano al conseguir la unificación de las Juventudes Socialistas y Comunistas en las J.S.U.
Personaje controvertido, polémico, aclamado y odiado pero sin lugar a dudas elemento clave para entender un largo período de nuestra historia quien desde una indudable tenacidad que, junto a su longeva existencia, facilitó que su vida estuviera permanentemente en el ojo del huracán de la política española durante buena parte del siglo XX adentrándose en el XXI como un avezado observador de la política española.

El testimonio político de Santiago Carrillo, si algo singular acoge es el frustrado intento de trasladar al comunismo ortodoxo hacia una novedosa experiencia: una vía donde la libertad y la democracia se debían mostrar consubstanciales al cambio y la transformación social. En esta línea, conjuntamente con Georges Marchais (PCF) y Enrico Berlinguer (PCI) protagonizó una esperanzadora iniciativa que el tiempo desterró de la política, el eurocomunismo, pero que abrió un fructífero debate que contribuyó de manera destacada a valorizar de manera irreversible los valores de la democracia frente al modelo soviético estéril y autoritario e incapaz de servir como elemento real de transformación de la sociedad.

Audaz hasta el final de sus días, con sus luces y sombras, su contribución a la democracia española es un referente ineludible y solo por ello, pero no tan solo por ello, es merecedor de mi más profundo respeto.
1977. Congrés dels Diputats : Rafael Albertí, Gregori López Raimundo, Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Ignacio Gallego


Pep Vilchez

19/09/2012